El dret constitucional francès en la prova de les llengües regionals

Abstract

El dret constitucional francès no garanteix el reconeixement ni la protecció de les llengües regionals i en limita l'ús a l'esfera privada. Aquesta situació és anòmala i no es correspon amb la dels altres països europeus que sí reconeixen i legislen la protecció de les llengües minoritàries. Aquesta situació legal ha empitjorat des del 1980. Fins a aquell moment no hi havia pràcticament cap normativa que regulés l'ús de les llengües regionals, però tampoc hi havia legislació sobre l'oficialitat del francès. Durant els últims anys aquesta situació ha canviat: al 1992 es declara el francès com a llengua de la República, al 1994 la llengua francesa és un element clau de la personalitat de França (Llei Toubon) i s’aprova la llei que concilia la llibertat d'expressió amb l'obligatorietat d'utilitzar el francès a la vida pública. Aquesta legislació està basada en l'article 2 de la Constitució francesa, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans. Si tots els ciutadans són iguals no hi ha minories, seria discriminatori fer diferències de qualsevol tipus, i per tant no hi pot haver diversitat lingüística. El terme nació s'imbueix d'un contingut etnicolingüístic i s'allunya del concepte polític tradicional propi de França. Amb el seu dret constitucional actual, França no pot ratificar la Carta europea de les llengües regionals, i caldria modificar la Constitució per tal d'adaptar-la als estàndards europeus. França no pot continuar defensant la diversitat lingüística a tot el món i marginar les llengües regionals del seu territori escudant-se en una legislació retrògrada.