Revista Catalana de Dret Públic (Jun 2007)
El Consell Superior de l'Audiovisual a França
Abstract
Al principi dels anys vuitanta, els poders públics van decidir renunciar, en nom de la llibertat de comunicació, al monopoli de difusió i programació que havia prevalgut fins aleshores en el sector de l’audiovisual. Això va portar a una situació complexa, difícil de controlar, de competència entre operadors de ràdio i televisió públics i privats, atès el desenvolupament accelerat de les tecnologies (cable, satèl·lit) que va fer evident el desfasament del dret davant d’aquest fet. Per respondre a les expectatives que la liberalització de les ones havia suscitat en l’opinió pública i en els sectors professionals, l’Estat –tot conservant la seva qualitat d’operador– va crear un dispositiu institucional inèdit destinat al mateix temps a organitzar la lliure competència en aquest nou mercat i a promoure el respecte de nombrosos interessos públics: qualitat i diversitat dels programes, protecció dels menors contra la violència a la televisió, valoració del respecte de l’individu, garantia d’imparcialitat del sector públic i accés equitatiu de les formacions polítiques i organismes professionals als mitjans de comunicació. Aquest dispositiu es basa en l’existència d’una autoritat administrativa independent (AAI), la implantació de la qual va conèixer algunes vicissituds; el Consell Superior de l’Audiovisual (CSA) no es va crear fins a l’any 1989, després de dos intents infructuosos per establir organismes equivalents el 1982 i el 1986. El CSA disposa, a aquest efecte, d’una àmplia gamma de mitjans jurídics i parajurídics que pren dels tres poders de l’Estat, i obté així el caràcter d’autoritat de regulació. És un fet notable que el CSA detingui una fracció del poder reglamentari així com d’un poder de repressió administrativa molt rigorosos. Per aquest motiu, amb la intenció de compensar unes atribucions de vegades considerades excessives, es confia al Consell d’Estat un control jurisdiccional, molt sever, per garantir que l’acció de l’autoritat de regulació es mantingui dins els límits de l’Estat de dret. El CSA subsisteix en aquestes condicions en el nostre marc institucional, sense estar-hi encara perfectament integrat, tant per raons de tècnica jurídica com per motius pròpiament polítics.
