Règim jurídic de les llengües i reconeixement de la diversitat lingüística en el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa

Abstract

L’àmbit territorial de la Unió Europea és format per un univers lingüístic ric i divers que no s’esgota en les “llengües d’Estat”. L’existència del fet multilingüeés una característica definitòria d’Europa i ha de ser-ho també del seu model d’articulació política, en evolució constant. Això no obstant, fins avui, el règim d’ús oficial de les llengües ha quedat limitat a les “llengües d’Estat” i s’ha basat en una concepció de monolingüisme estatal que ha produït un primer nivell d’escalonament entre les llengües d’Europa. Això ha afectat la mateixa diversitat lingüística europea. El Projecte de tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa conté diverses referències relatives a les llengües, que es poden agrupar en dos grans blocs. D’una banda, les referents a l’estatus constitucional de les llengües i, de l’altra, les relacionades amb el reconeixement de la diversitat lingüística europea. Ambdues qüestions són objecte d’atenció en l’article. En analitzar el règim jurídic de les llengües contingut en el Projecte de tractat constitucional vam observar que no es basa en el concepte d’oficialitat lingüística. La regulació lingüística continguda en el Projecte de tractat constitucional es caracteritza pel seu caràcter limitat. El règim lingüístic constitucional es basa en el concepte llengües de la Constitució però l’estatus d’oficialitat de les llengües no es regula en aquesta norma. La Constitució europea es limita a declarar drets lingüístics d’ús dels ciutadans europeus respecte de les «llengües de la Constitució» i remet la regulació del règim d’oficialitat lingüística en favor del Consell, que podrà fixar-lo i modificar-lo per unanimitat. Es tracta d’una reserva de regulació caracteritzada pel seu ampli abast. A la fase final del procés negociador s’introduiria un segon nivell de reconeixement constitucional de les llengües vinculat a les llengües que són oficials en els estats membres (català, euskera, gallec, etc.) però excloent-les del dret de petició. Un tertium genus entre les llengües beneficiàries dels drets lingüístics reconeguts per la Constitució i aquelles altres llengües a les quals no es reconeix cap estatus en l’àmbit institucional europeu. L’opera-tivitat jurídica d’aquest segon pla intermedi dependrà del desplegament normatiu,és a dir, de la cabuda que es pugui concedir a aquestes llengües en una futura reforma del règim lingüístic institucional. Posteriorment, es reflexiona sobre la política lingüística de la Unió Europea amb relació a les llengües regionals o minoritàries i es conclou que la Unió no ha actuat seguint pautes definides de política lingüística en topar-se, en l’exercici de les seves competències, amb les llengües regionals o minoritàries (o amb legislacions internes relatives a exigències lingüístiques). Ha estat el Tribunal de Justícia el que ha provat de donar solució, cas per cas, als conflictes plantejats entre les llibertats comunitàries i les mesures normatives protectores de les llengües. Una tasca que ha donat com a resultat una certa delimitació lingüística, per via jurisprudencial, de les llibertats comunitàries. L’article conclou reflexionant sobre l’abast jurídic del reconeixement de la diversitat lingüística europea referit a l’article II-82 de la Constitució europea, així com sobre les eventuals mesures d’implantació del precepte que poguessin integrar la definició d’una vertadera política lingüística europea respecte de les llengües regionals o minoritàries, que fins avui no ha estat definida.