Treballs d'Arqueologia (Dec 2012)
Habitants de la terra dels dòlmens: de l’espai emocional a la construcció de l’espai públic
Abstract
Explicava el premi Nobel irlandès Seamus Heaney que de petit li agradava veure els grans com recollien amb una galleda l’aigua d’un pou que hi havia al mig dels camps. Observava sempre amb tensió i misteri la cançó repetida de la vella corriola que anava girant amb lentitud, i la corda que descendia cap a la foscor, per després pujar, fins que apareixia la galleda ballant suaument, suspesa en l’aire, i vessant gotes d’aigua al seu voltant. Aquest pou estava en un turó que baixava suaument fins al poble, i on s’alçaven dòlmens i pedres mil·lenàries, restes arqueològiques que eren solament una mínima part del que ocultava el prat verd; per la qual cosa sempre pensava que aquesta aigua que després beurien, venia fresca oferta pels avantpassats dels avantpassats, bàlsam per a l’ànima i la memòria que creuava des de l’origen dels temps. Passats els anys va aprendre i va sentir per primera vegada a la universitat la paraula grega omphalos, que significa melic; i la seva sonoritat, lletrejada de manera lenta i espaiada, una vegada i una altra, li va retornar el so de la corriola girant, i la galleda baixant des de les entranyes de la roca i l’ésser del seu poble. Om-pha-los, om-pha-los, om-pha-los... Melic, l’aigua que ens connecta a través del seu curs alhora fosc i lluminós, amb la nostra existència col·lectiva. Els habitants de terra de dòlmens vivim vinculats íntimament al curs de la memòria que transcorre sota terra, a la llum revelada de la matèria original; la pedra, els metalls, el corall, aigua que raja de la profunditat per nodrir-nos i satisfer de sentit i emoció el nostre present. Aquí tenim la sorpresa, l’emoció. I l’emoció activa la nostra capacitat per trobar-nos i organitzar la tasca comuna de protecció i defensa d’una cosa tan valuosa com els nostres somnis. Aquesta ha estat la nostra experiència al territori de Valencina-Guzmán. Vivim en el món d’avui la contradicció entre la convocatòria universal a participar en l’espai públic i la fragmentació dels interessos i discursos, la coexistència en tots els nivells de la vida quotidiana de processos que ens vinculen i fan interdependents, juntament amb la perduració de diferències que semblen insuperables. L’espai públic és l’àmbit en què organitzem la nostra experiència col·lectiva; és on els membres d’una societat produeixen una realitat comuna, com a ciutadans plens, més enllà de la seva condició de consumidors, electors, creients, experts, i assagen una integració, un reconeixement en termes de compatibilitat que permet defensar el que és nostre, i generar propostes que milloren la vida quotidiana i eixamplen les possibilitats del seu entorn material i emocional.
Keywords
