Els mecanismes de referència en la interfície gramàtica-discurs. Cohesió, coherència i cognició

Abstract

La cohesió referencial integra una sèrie de mecanismes gramaticals i lèxics de tipus fòric que estableixen lligams de caràcter sintàctic i semàntic entre les entitats discursives. Mitjançant la referència, els significats textuals s’entreteixeixen, de manera que es creen una sèrie de xarxes correferencials i de sentit a través de les quals s’encadenen els mots per contribuir a la cohesió textual. Com a fenomen que inclou la pronominalització, l’el·lipsi o anàfora zero, la dixi textual (que es concreta bàsicament en l’ús no exofòric de demostratius) i una varietat de mecanismes de cohesió lèxica (relacions de repetició, reiteració i associació), la cohesió referencial se situa en la interfície entre el nivell gramatical i el pragmaticodiscursiu. D’una banda, explicita relacions sintacticosemàntiques de tipus estructural i jeràrquic entre els constituents oracionals; d’altra banda, palesa el grau d’activació de les entitats discursives en la memòria dels interlocutors i constitueix una evidència de l’organització discursiva, que permet interpretar la progressió temàtica i la coherència. Així doncs, la diversitat de mecanismes de referència es vincula a la cohesió textual, en el nivell microestructural; esdevé una empremta, palesa i palpable, de les relacions de coherència, en el nivell de la macroestructura, i permet resseguir els processos cognitius en què interactuen els interlocutors per tal de fer efectiva la comunicació –l’objectiu definitori del discurs– en el nivell contextual i pragmàtic.

Keywords

• interfície gramàtica-discurs
• referència
• cohesió
• coherència
• cognició