L'euskera als mitjans de comunicació social: una aproximació

Abstract

El dret a la llibertat d’expressió i informació, a més de ser un dret humà fonamental, s’associa amb principis i drets tan importants com el democràtic o el dret d’associació. La llengua també té un significat especial en aquest dret. D’acord amb la regulació existent del règim lingüístic, el significat de la llengua en relació amb els drets fonamentals és diferent. La llibertat d’expressió està protegida amb independència de la llengua en què s’exerceixi. La prestació dels serveis públics de televisió i ràdio no pot complir aquesta exigència. La seva prestació en tots els idiomes existents és impossible. Tampoc és necessari prestar el servei en les mateixes condicions en les llengües oficials existents. El fet de ser una llengua minoritzada exigeix que se li presti més atenció, de manera que el servei públic garanteixi l’equiparació en l’ús d’aquestes llengües. El respecte al pluralisme lingüístic és una exigència constitucional que, en principi, afecta l’actuació dels mitjans de comunicació social de titularitat pública. Aquesta exigència, posteriorment, s’ha estès legislativament a d’altres mitjans informatius audiovisuals, fins i tot de caràcter privat. És el cas de les televisions per ones d’àmbit estatal, de les locals, de les difoses via satèl.lit o de la digital terrestre. No s’ha esdevingut el mateix en el cas de les emissores privades de ràdio. Les ràdios privades no estan sotmeses jurídicament en aquest principi lingüístic de programació, tret del cas de concessions l’atribució de les quals correspongui a la comunitat autònoma (fonamentalment, les de freqüència modulada), supòsit en el qual la mateixa comunitat pot establir exigències lingüístiques com a requisit necessari per a l’atorgament de la concessió o, almenys, com a mèrit que es valora en la selecció. De tota manera, l’aplicació d’aquest principi de respecte al pluralisme lingüístic en els diferents mitjans de comunicació no deixa de plantejar importants problemes jurídics, tant pel que fa a la manera o el grau d’intensitat amb què aquest principi ha de ser complert (en totes les emissions?; en cada cadena?; en cada programació diferenciada?; només en les emissions que no superin l’àmbit territorial de la comunitat autònoma?), com pel que fa als mecanismes procedimentals de control i responsabilitat per l’incompliment del principi (quines decisions de programació són impugnables?; aquest principi configura un dret aplicable de forma immediata i, si fos així, a favor de qui?; és aplicable la via administrativa sancionadora sobre els mitjans —també els públics— que incompleixin el principi?). Totes aquestes qüestions, i algunes d’afegides sobre els mitjans difosos per cable o la premsa escrita, són abordades en aquest article.