IDP (Nov 2012)
L’emulació és la forma d’adulació més sincera: Videojocs retro, distribució de ROM i drets d’autor
Abstract
Internet ha permès als creadors de jocs amateurs col·laborar en projectes independentment de la seva situació geogràfica. L'èxit de productes com Minecraft, i fins i tot CounterStrike, demostra que els desenvolupadors «independents» poden crear productes de lleure tan populars i amb tant d'èxit com els desenvolupadors consolidats i amb grans pressupostos. Tanmateix, molts consumidors estan més interessats en productes vells que en els nous -reviure experiències passades jugant a videojocs antics que ja no són disponibles al mercat. Amb la creació d'emuladors, i la còpia d'imatges ROM (dades que permeten jugar a videojocs emulats, com Super Mario Bros. a la Super Nintendo), es poden distribuir jocs amb valor nostàlgic i s'hi pot jugar i tornar a jugar fàcilment. A més, això permet la conservació de contingut antic (legacy content) que si no fos així podria acabar arxivat a la «paperera de la història». No obstant això, independentment de l'esforç i la inventiva que impliquen la creació de programari d'emulació, i l'esforç que implica copiar dades ROM per a poder jugar a jocs antics, són completament legals aquestes activitats? El propòsit d'aquest article és considerar la compatibilitat d'aquests projectes amb les normes preexistents de les lleis de propietat intel·lectual, comparant i contrastant els enfocaments dels règims de propietat intel·lectual dels EUA i la UE a l'hora de tractar emuladors i ROM. L'article analitzarà la qüestió sota la legislació preexistent i respecte a jurisprudència rellevant, amb la intenció d'arribar a conclusions sobre si els règims existents de legislació de drets d'autor són compatibles i concilien satisfactòriament el dret de les productores de videojocs de pretendre una remuneració justa pel seu treball amb el desig dels entusiastes de preservar i reviure una forma de cultura creativa.
