La trilogia autobiogràfica del professor Octavi Fullat: quan la confessió esdevé memòria pedagògica

Abstract

En aquest treball es presenta una aproximació analítica i sistemàtica de les memòries que el professor Octavi Fullat —nascut l'any 1928— ha publicat, entre els anys 2006 i 2010, en tres volums que responen als títols següents: La meva llibertat (2006), La meva veritat (2008) i La meva bellesa (2010). A banda d'abordar els aspectes relatius a l'estil i al contingut d'aquesta trilogia, es traça l'evolució del pensament del professor Octavi Fullat, el filòsof de l'educació més important de la Catalunya recent que segueix el deixant d'altres pensadors anteriors (Eugeni d'Ors, Joaquim Xirau, Joan Roura-Parella, Jaume Bofill, Alexandre Sanvisens, etc.). Entre altres punts, s'aprofundeix la seva cosmovisió filosòfica que es basa en una antropologia que presenta l'home com un ésser nòmada i insatisfet, que es debat entre la raó i la barbàrie, i que camina a la recerca del misteri. Aquests principis confereixen a la seva filosofia de l'educació un toc indigent des del moment que l'ésser humà —que mai resta del tot acabat— tampoc no pot assolir una meta i forma definitiva en haver fracassat la teleologia. A tot estirar, el futur —i per tant, l'axiologia pedagògica— només es pot dibuixar a través del passat, de manera que s'estableix un pont entre l'experiència i l'expectativa, entre la tradició i l'avenir, fins al punt que la memòria d'Occident —Jerusalem, Atenes, Roma— esdevé condició de possibilitat per a l'educació.