La República de cara a les seves comunitats

Abstract

Des de la Revolució Francesa, França s'ha definit com una nació indivisible formada per ciutadans francesos amb els mateixos drets. Aquest concepte fa que la República Francesa hagi tingut, i encara tingui, una actitud de desconfiança envers altres comunitats ètniques i culturals que no siguin la francesa, entesa com a homogènia i única. La doctrina francesa d'assimilació es basa en un senzill principi democràtic: la majoria democràtica decideix sobiranament i la llei és la mateixa per a tots, encara que només reflecteixi el drets de la majoria. Tanmateix, a França hi ha comunitats ètniques i culturals de ciutadans que provenen bàsicament de les antigues colònies (Magrib, Àfrica negra i Àsia), però també de les regions de França: bretons, corsos, bascos, catalans, alsacians. El 15 de juny de 1999 el Tribunal Constitucional francès va rebutjar la "Carta europea de les llengües regionals o minoritàries" i va demostrar una vegada més la voluntat unitarista contrària a qualsevol ús oficial de les llengües regionals. Una clara negativa de França malgrat que la Carta és un document que només parla de la protecció de les llengües regionals i no de minories ètnicoculturals. Al segle XXI, França hauria d'admetre la diversitat cultural i no escudar-se en un fals igualitarisme que només porta a l'assimilicionisme. La llengua és un element essencial en la diversitat humana i s'ha de protegir en les situacions en què és minoritària, com ja és un fet en els casos del francès al Quebec i del català a Catalunya.