Notes sobre oficialitat lingüística i cultura constitucional

Abstract

Aquest treball comença per plantejar els dubtes que es deriven d’un concepte tan imprecís com és el de l’oficialitat lingüística. Partint del caràcter de la llengua com un poderós factor d’identificació nacional, es constata que no hi ha un contingut típic de l’oficialitat, ni tampoc no hi ha criteris generalment acceptats per distingir entre llengües oficials o majoritàries i llengües no oficials o minoritàries. Des del punt de vista de la cultura constitucional, allò important són les pràctiques dels poders públics en matèria lingüística, i no unes definicions d’estatus, carregades d’imprecisió i ambivalència. Això és especialment cert en el cas de la Constitució espanyola, l’article 3 de la qual és tot un model de declaracions «concentrades» en la matèria, del qual no es deriva clarament en què consisteix l’oficialitat, quin és l’abast de la cooficialitat i quines són les implicacions d’un concepte com el de llengües d’Espanya, que no té a la resta del text constitucional un desplegament adequat. Els estatuts de les comunitats amb llengua pròpia s’han centrat, d’altra banda, en l’aspecte promocional de la llengua, però en línies generals es pot dir que l’Estat autonòmic espanyol ha desatès la idea de les modalitats lingüístiques com un patrimoni digne de respecte i protecció. Espanya presenta, en suma, un panorama sociolingüístic més divers del que pot semblar a primera vista, sense que la legislació, ni l’actuació dels poders públics s’hagi correspost amb aquesta diversitat. I, d’altra banda, una segona anomalia consisteix en la presència escassa (per no dir nul.la) que fins fa ben poc tenien les llengües d’Espanya diferents del castellà fora del seu respectiu àmbit territorial; una anomalia que té relació amb certes visions conflictives de la pluralitat lingüística que seria convenient abandonar.