Llengua i notariat

Abstract

En aquest article es planteja la qüestió de si, per a exercir la seva professió a Catalunya, els notaris estan obligats a conèixer la llengua catalana, i es destaca la precarietat en què es troba el català a les notaries del Principat, precarietat que és deguda, entre altres causes, a la falta d'un notariat català i a la indiferència de determinats clients poderosos envers l'ús del català als documents públics. També s'analitza l'article 33.3 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, el qual estableix que, per prestar llurs serveis a Catalunya, els notaris han d'acreditar un coneixement adequat i suficient de la llengua catalana. Aquest deure de coneixement del català es configura, al vigent Estatut, com una garantia del dret d'opció lingüística. Finalment, en estudiar la manera d'acreditar el coneixement de la llengua catalana per part dels notaris, es fa una referència als antecedents legislatius existents (Reglament notarial de 30 de desembre de 1862, Estatut d'autonomia de 9 de setembre de 1932) i es proposa que els notaris que no acreditin conèixer suficientment el català puguin convenir-se o associar-se amb altres notaris que sí que acreditin tenir aquell coneixement.