L'ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l'estatut d'oficialitat del català

Abstract

L’article proposa una anàlisi dels antecedents polítics i jurídics més significatius que han contribuït a construir l’estatut d’oficialitat de la llengua catalana a Catalunya en el període comprès des de 1892 a 1936. La valoració de la llengua catalana com un baluard identitari de Catalunya i la vinculació de la qüestió lingüística a nocions d’identitat nacional justificaran que, moltes vegades, els projectes favorables al reconeixement d’un estatut d’oficialitat del català es circumscriguin dins projectes més amplis de reivindicació d’un marc d’autonomia per a Catalunya. El moviment del catalanisme polític adquirirà un paper explicatiu clau per comprendre l’evolució del règim jurídic de la llengua catalana a tombants del segle xix, principi del segle xx. En aquest context s’inscriu, entre d’altres, la proposta lingüística de les Bases per a la Constitució regional catalana, també dites Bases de Manresa, de 1892. La tercera d’aquestes bases proposava garantir que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya i en les relacions d’aquesta amb l’Estat. Durant el primer terç del segle xx l’idioma català va anar-se estenent en àmbits que fins aleshores li havien estat vedats. La Mancomunitat de Catalunya impulsaria un important procés de normalització lingüística, en un escenari d’efervescència de la voluntat d’autogovern del Principat. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera encetaria un parèntesi en aquest procés. Durant aquesta etapa dictatorial es van aprovar diverses disposicions normatives amb l’objectiu de prohibir l’ús del català en sectors en què aquesta llengua s’havia estès i normalitzat a les dècades precedents. El 1928 s’aprovaria el Projecte de Constitució provisional de la República Catalana, també conegut com a Constitució de l’Havana. Proposava garantir que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya. L’article estudia el contingut i l’abast d’aquesta previsió lingüística. Malgrat la seva manca d’eficàcia jurídica, aquest document és interessant en el pla d’anàlisi teòrica perquè esbossa un model lingüístic singular, sense precedents en els projectes del segle xix.