Adposicions primàries del basc des d’una perspectiva oracional

Abstract

L’objectiu d’aquest article és explicar una interessant asimetria detectada en el conjunt d’adposicions primàries del basc: mentre la resta d’afixos espacials s’adjunten a bases nominals escarides, les adposicions locatives semblen requerir un SD. Defenso que el pressumpte determinant que encapçala el complement del sufix locatiu és en realitat un al·lomorf del sufix ergatiu, i proporciono una explicació de per què es necessita un marcador independent de cas en aquests sintagmes adposicionals, però no en la resta de construccions espacials. L’explicació porta a reconsiderar gran part de les conclusions sintàctiques establertes sobre les quals es fonamenten les anàlisis tradicionals de les adposicions del basc. Per fer-ho, desenvolupo la idea original de Koopman (2000) que cal analitzar els sintagmes amb adposicions mantenint un paral·lelisme estricte amb la sintaxi oracional. Les diferències microsintàctiques entre els dialectes proporcionen algunes de les proves crucials de la proposta.

Keywords

• adposicions
• complements locatius
• cas ergatiu
• noms de relacions espacials
• el·lipsi nominal
• parts axials