La promesa de la declaració del Canadà sobre les llengües

Abstract

La Carta de Drets i Llibertats del Canadà garanteix, a l’article 16, que tant el francès com l’anglès són les llengües oficials del Canadà i que gaudeixen d’un estatus idèntic i dels mateixos drets i privilegis quant al seu ús a totes les institucions del Parlament i del Govern del Canadà. Aparentment, el Tribunal Suprem del Canadà aprecia un potencial reduït en la declaració de les llengües oficials canadenques. Diversos comentaristes s’hi mostren d’acord, i rebutgen la garantia com un simple símbol. En aquest article es proposa una interpretació diferent de l’article 16, una interpretació que fa seva la promesa del bilingüisme oficial al Canadà i que esbossa algunes de les repercussions derivades del compromís constitucional canadenc amb aquesta declaració. Entre les diferents propostes descrites a l’article, se suggereix que l’afirmació del francès i l’anglès com a llengües oficials del Canadà és una garantia constitucional preceptiva i no una simple declaració que: obliga a una interpretació completa d’alguns dels drets lingüístics més actuals que se’n deriven; cobreix les llacunes que s’han d’omplir per arribar a una política lingüística oficial exhaustiva, i imposa sobre el poder legislatiu, en lloc del judicial, la responsabilitat de coordinar aquesta política. Dit d’una manera més breu, aquest article explora com pot contribuir una interpretació agressiva de l’article 16 de la Carta del Canadà a promoure la promesa del compromís canadenc amb el bilingüisme oficial.