La llengua en el procés de reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (2004-2006)

Abstract

L'Estatut d'autonomia, com a norma institucional bàsica reguladora de l'autogovern de Catalunya, no podia eludir la qüestió lingüística, com a expressió d'un fet identitari i cultural. En el recent procés de reforma estatutària, que s'inicia a començaments de l'any 2004 i culmina el juny de 2006, s'opta per incrementar substancialment la regulació lingüística estatutària. Això respon a un doble objectiu: d'una banda, consolidar el règim jurídic-lingüístic vigent a Catalunya, mitjançant l'elevació a rang estatutari dels principis jurídics i drets lingüístics anteriorment recollits per la legislació lingüística; i, d'altra banda, avançar en certs àmbits, amb la introducció d'una sèrie de prerrogatives lingüístiques noves. L'escenari polític i parlamentari en el qual s'inicia el procés era favorable per assolir els acords necessaris per aprovar la reforma. Durant la tramitació parlamentària a Catalunya la regulació lingüística suscita un ampli suport dels partits polítics impulsors de la reforma (CiU, PSC-CpC, ERC i ICV), sense que es destaqui especialment en l'oposició general a la reforma el PPC. Diversament, la qüestió lingüística centrarà bona part dels debats del text estatutari en les Corts Generals, i serà un dels aspectes clau en el rebuig frontal de la reforma estatutària per part del PP. Això motiva nombroses intervencions en defensa de la legitimitat democràtica i la constitucionalitat de les prescripcions lingüístiques estatutàries, la redacció de les quals sofreix nombrosos canvis més o menys puntuals durant la tramitació. L'abast d'aquests canvis no és compartit per ERC, que finalment vota en contra del text. El referèndum popular sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006 obté uns resultats clarament positius. El Tribunal Constitucional s'haurà de pronunciar sobre diversos aspectes de la regulació lingüística estatutària, amb motiu dels recursos d'inconstitucionalitat interposats.